CRÒNICA D’UNA RECAIGUDA

És relativament senzill per a moltes persones canviar les conductes indesitjables durant un temps, però mantenir el canvi conductual és molt més difícil.

La majoria de les persones que han deixat l’alcohol han tingut una recaiguda a partir dels noranta dies després de la seva abstinència. Normalment es comença per una petita relliscada: et prens una cervesa i no passa res; creu que pot controlar-ne el consum, que no passant de tres o quatre cerveses al dia i no prenent cap més tipus d’alcohol no et perjudica. No, no ho cregueu: és precisament la trampa més senzilla per tenir una greu recaiguda. És així: el que ha patit problemes amb l’alcohol i sortosament se n’ha sortit, NO POT PROVAR MAI MÉS CAP TIPUS DE BEGUDA ALCOHÒLICA. NOMÉS AIXÍ ESTARÀ SEGUR DE NO SOFRIR CAP RECAIGUDA.

El malalt alcohòlic, una vegada ha sortit del centre de rehabilitació on ha passat les tres últimes setmanes rebent tractament psiquiàtric, farmacològic i social, amb l’autoestima un xic més alta que el dia que va ingressar, descobreix un món diferent d’aquell en el qual vivia. Durant tres setmanes ha trencat amb un recent passat tenebrós que el dominava completament, però el seu cervell està espès, molt confós. No sap què fer. No s’ha resignat a deixar l’alcohol per sempre. Pensa que dintre d’un temps podrà tornar a beure alcohol. Ara, de moment, no el provarà, ja que s’ha compromès amb el psiquiatre, però no s’ha compromès per sempre. Han fet un tracte: el de passar sis mesos sense provar “ni gota”, i al cap de sis mesos, abans de tornar a beure una mica d’alcohol, entrevistar-se amb el psiquiatre. El malalt, que és una persona de paraula, es mentalitza i es proposa el compliment del tracte.

La vida continua. La família, el treball, els amics... Els primers dies es fan feixucs. Li falta allò que en diuen “la xispa”. Està trist, angoixat, enfonsat. Els problemes que el van induir al frenesí de l’abús excessiu de l’alcohol continuen, i el malalt alcohòlic no sap reaccionar, i tornen a surar com una nebulosa pel cervell aquells maleïts pensaments autodestructius, i recorda que amb una cervesa o dues, o les que facin falta, aquests pensaments desapareixen. Que fàcil és fugir de l’angoixa que l’ofega! Però no pot, perquè abans de sortir de casa ha pres un dissuador que no li permet ingerir l’alcohol.

Recorda el tracte fet amb el psiquiatre, i cal mantenir la paraula donada. Ja vindran temps millors, pensa, però hi pateix molt. El carrer està ple de suggeriments que el conviden al consum de l’alcohol. Després de la feina, es troba amb els amics al bar. Ell beu aigües i els amics li fan bromes que li fan molt de mal. El malalt alcohòlic sospita que els que se li’n foten perquè no consumeix alcohol no han de ser considerats gaire amics, o és que no saben que l’ha perjudicat molt i que les ha passat morades per causa del maleït alcohol. Dels que més el critiquen, n’hi ha que tenen un veritable problema amb l’alcohol i no ho saben, com ell mateix, que abans de posar-se en mans dels terapeutes ho ignorava i no es creia que l’alcohol el perjudiqués fins l’extrem que el va danyar. Cal prendre una decisió: deixar aquesta colla que el fan patir. Cal buscar nous espais de lleure, on l’alcohol no presideixi l’ambient.

Tampoc li és bo tancar-se sol a pensar. Cal trobar un lloc d’esbarjo que el motivi. No pot estar passiu. A casa s’ha muntat un petit talleret de bricolatge on realitza petits treballs de fusteria, però està sol, i el cervell no li permet concentrar-se, i fa que retornin de manera sistemàtica els pensaments autodestructius que mai l’han deixat del tot. No funciona. L’angoixa el deprimeix i només pensa en l’alcohol com a refugi. Ha de fer un gran esforç per mantenir-se abstemi. Es torna poc comunicatiu. No vol saber res del que passa al seu entorn. En realitat, ho controla tot, mogut per la desconfiança que últimament l’envaeix, però fa veure que no l’importa, i